Part I:

Les primeres vegades que vaig sentir a parlar de l’avaluació com a mitjà per a l’aprenentatge, que vaig sentir a dir que si es canviava l’avaluació es canviava tot i que si no, no canviava res, em vaig entusiasmar amb el tema. Durant uns anys vaig llegir compulsivament sobre avaluació, les mateixes lectures a les quals continuem referint-nos avui. 

Quan l’any 2018 vaig anar al Betacamp vaig proposar un node d’avaluació i vam acabar parlant d’“avaluació competencial i formativa sense morir en l’intent”. Alguns dels veterans ja em van dir que aquell tema estava més que tractat, però en aquell moment a mi em semblava superinteressant. A les nostres conclusions vam parlar de maneres de donar feedback a l’alumnat i de la necessitat de reduir el pes de qualificacions, però, lamentablement, no ens vam deslliurar d’acabar parlant de com determinar “els assoliments” que no és més que una altra manera de dir notes, com sempre.

En una concepció tradicional de l’ensenyament, profundament arrelada a l’imaginari col·lectiu, la tasca del docent és, bàsicament, explicar, posar activitats i obtenir qualificacions. La nota és un dels instruments més potents de què disposa qualsevol professor de secundària en aquest sistema. La nota és premi o càstig, és motivació extrínseca, és material de coacció, és l’única recompensa quan aprendre ja no importa. 

Cada cop que intentem desvincular l’aprenentatge de la seva mesura, apareixen els fantasmes de la “relaxació” de l’alumnat. Sense nota, no treballen. Fins i tot els més convençuts de la necessitat d’una avaluació formativa acaben sucumbint a la imperiosa necessitat de recórrer a la qualificació, no només com a informació sinó com a instrument “motivacional”. Perquè el sistema demana qualificar, i la qualificació té conseqüències, al marge de l’aprenentatge real. I si no només no es demanés qualificar sinó que es prohibís, indubtablement s’enfonsaria tot. Potser no us esperàveu que digués això, però eliminar la nota quan és el feble mur esquerdat sobre el qual es recolza tota la pràctica d’una part important dels docents, faria trontollar tot. Trontollar i prou? No. Un castell de cartes que s’ensorra sense remei. I potser no seria tan dolent, quedar-se cara a cara amb la realitat.

Fa algun temps que veig la preocupació per l’avaluació com un lloable esforç per combinar l’obtenció d’una qualificació justa amb la posada en joc d’una sèrie d’eines més tècniques que reflexionades. Potser reflexionades per qui les ha creat, però no sempre per qui les aplica: una rúbrica, un tiquet de sortida, unes preguntes de metacognició, una llista de gestos, una esperança buida. Perquè als instituts, avui, majoritàriament, el contracte no va d’això.

I aquesta constatació no és obstacle perquè aquí i allà, en aquest racó i en aquell altre, un petit centre –com si fos un llogaret del nord habitat per gals indomables– o un docent –que sembla haver caigut a la marmita– aconsegueixen quelcom diferent. I, de sobte, aprendre importa. Però quan des d’aquestes illes que, de lluny, semblen miratges, s’intenta compartir una altra idea d’avaluació, el sistema, que tot ho metabolitza, ja ens té preparada la nova infografia, la nova plantilla, el nou procediment. Cinc trucs, set consells, deu regles.

Avaluació és una paraula noble però gastada. Parlem d’aprenentatge i prou? L’avaluació ha mort, llarga vida a l’aprenentatge!

Part II:

Crec que el sistema ja està metabolitzant també l’aprenentatge. I, malgrat tot, aquí i allà, irreductibles, trobem docents que persisteixen en fer que aprendre importi de debò.

Part III:

Encara per escriure. Serà un text lluminós.

Imatge de capçalera de Joshua J. Cotten. Malgrat tot, un homenatge a la papallona d’Austin.