“Creiem que aquesta feina només es pot fer des de la dignitat professional, el compromís compartit i la convicció profunda que cap jove sobra.”

Així acaba el manifest Una secundària per a tothom que, juntament amb en Roger Camprubí i la Mireia Hugas, vam escriure fa alguns dies, cansats de sentir veus que demanaven acabar amb la idea d’educació inclusiva i segregar l’alumnat en funció de les seves capacitats. Aquestes veus no són noves, han estat un run-run constant des de ni se sap quan, i són especialment fortes a la secundària, tot i que cap etapa educativa se’n deslliura.

Però… per què vull jo una secundària per a tothom? Ho resumiré en tres punts.

1. Perquè tots els adolescents tenen, també, dret a una educació de qualitat.

2. Perquè una educació segregada resta oportunitats a tothom.

3. Perquè una societat d’individus educats en compartiments estancs i homogenis és una societat menys cohesionada, més individualista, més hostil per a tothom.

Però encara ho podria resumir molt més: per empatia i per respecte als drets humans.

Veiem quins són els principals arguments en contra:

1. “Costa massa diners”. Aquest argument me l’acabo ràpidament, perquè hi ha un compromís de dedicar una part del PIB a l’educació molt més elevada del que actualment invertim. Per allò que es considera imprescindible sempre es troben els diners! Si col·lectivament li donéssim a l’educació la importància que mereix, trobaríem els diners o, alternativament, la manera d’optimitzar la despesa per dedicar-la al que és rellevant. Si no es fa és perquè es prioritzen altres coses. Això és, només, una qüestió de voluntat i prioritats. Però no tot són els diners.

2. “La meva feina és fer classe i prou”. Aquest argument també dona poc de si. No, la feina d’un docent no és fer classe i prou, i si algú pensa que aquesta és la seva única feina cal que miri el que diu la llei. Si un docent considera que no està dotat dels recursos per dur-ho a terme, ha d’exigeix-los. I si encara pensa que, amb recursos o sense, no ha d’educar, no vol educar, sinó instruir en la seva matèria pensant només en aquells que més facilitat tenen per aprendre sense ajuda, millor que es dediqui a una altra feina. Els docents estem per educar. Si la petició de més recursos és perquè ho faci algú altre, malament anem. 

3. “Considero, sincerament, que malgrat els diners i els recursos que s’hi aboquin, malgrat el meu esforç, hi ha joves que estan millor en un altre lloc”. Els docents que, un cop aquests alumnes són a aquest “altre lloc”, consideren que han deixat de ser el seu problema i els importa ben poc el que els passi allà, mentre no els hagin “d’aguantar”, entenc que no creuen que tothom tingui dret a una educació i, per tant, no sé per quin motiu volen ser docents. Tornem al segon punt. Si, en canvi, l’interès per oferir la millor educació a cada jove és autèntic, com crec que passa en la major part dels casos, parlem-ne. És aquí el punt on podem iniciar un debat: Quina és la millor atenció per a un adolescent amb dificultats per adaptar-se a les dinàmiques de l’institut?

Les dificultats poden venir d’un entorn socioeconòmic molt vulnerable, d’una discapacitat física o intel·lectual, d’una dificultat o endarreriment en l’aprenentatge, d’un trastorn mental, d’una malaltia, de trastorns que dificulten la socialització, d’unes altes capacitats, d’un moment vital complicat… De vegades alguns d’aquests factors es combinen en un mateix alumne, de vegades són dificultats permanents i de vegades són transitòries o canviants. 

Si l’alumne aconsegueix, aparentment, adaptar-se al sistema i no genera dificultats de gestió al docent, no sol haver-hi cap demanda de traslladar aquest alumne a una institució especial ni de separar-lo del grup. El problema apareix quan l’atenció es torna tan complexa que resulta estressant pel docent i pel grup. No tots els casos que esdevenen d’extrema complexitat són candidats a una educació especial o a una atenció segregada. Aleshores, s’obre l’altra via d’actuació: si no és possible la segregació, busquem l’exclusió. Vull fer menció, també, a aquell alumnat que ni es vol segregar ni excloure explícitament, perquè no “dona problemes”, però passa pel sistema completament desatès i oblidat; és a dir, exclòs.

Torno a recordar els dos perfils docents que ja he mencionat, que davant d’aquesta situació que tensiona els centres proposen externalitzar la solució però amb unes intencions molt diferents:

• Qui simplement creu que les persones “que no s’adapten” no haurien de ser allà i no és la seva feina atendre-les.
• Qui, després d’intentar tot el que ha pogut, proposa alternatives que, des del seu punt de vista, podrien ajudar molt més aquest alumnat (i els seus companys).

Malgrat que la intenció sigui diferent i que segurament el tracte personal marqui una diferència, finalment, els efectes per a l’alumnat són molt similars.

Quan s’arriba a cert punt, el nivell de patiment d’aquest alumnat que no aconsegueix adaptar-se a la institució escolar “normal” és tan elevat que la família accepta una alternativa d’educació especial en els casos que és possible, encara que inicialment s’hagués valorat que es podia intentar una escolarització ordinària. Sovint, és molt millor per a aquest alumnat perquè de sobte desapareixen molts estressors i apareixen algunes ajudes necessàries. Així i tot, el tema dels recursos també colpeja l’educació especial, i no sempre es pot donar l’atenció necessària malgrat que aquestes escoles s’hagin creat, precisament, per optimitzar els recursos i concentrar-los en un sol centre en comptes de repartir-los allà on són necessaris.

Però què passa amb l’alumnat que no pot accedir a una plaça d’educació especial o que no és candidat a aquest tipus d’atenció perquè les seves dificultats no entren al catàleg de serveis de l’educació especial? Aquest alumnat roman als centres ordinaris, amb sort atesos algunes hores per personal d’atenció educativa que treballa en precari i que està mancat de formació adient, i a mercè de la bona voluntat, sensibilitat i coneixements dels docents que li toquin. És aquesta la trista realitat. I no, no crec que la solució sigui crear més centres especials ni unitats segregades dins dels centres ordinaris. Com classifiquem els nostres joves segons seves necessitats? No existeixen categories d’alumnes que puguem ubicar en caixes i pensar una atenció diferenciada per a cada grup. L’obsessió per homogeneïtzar i segregar per a poder homogeneïtzar encara més no és una resposta educativa, però tampoc és viable.

La realitat és que, amb exactament els mateixos recursos que altres, alguns centres aconsegueixen crear un entorn més favorable per a l’alumnat. La realitat és que, amb exactament els mateixos recursos que altres, alguns docents aconsegueixen que aquest alumnat aprengui i estigui bé, mentre que a altres moments el patiment per a tothom, inclòs l’alumnat, és extrem. La realitat és que, en general, no sabem què fer amb aquest alumnat, perquè tant l’estructura dels centres, com els horaris, com els espais, com la (gairebé inexistent) formació del docent de secundària, està tot pensat per una secundària del passat no obligatòria, selectiva i indiferent a la diversitat de l’alumnat. Hem heretat estructures – materials i mentals – que no donen resposta a les necessitats actuals dels nostres joves; unes necessitats derivades de l’extensió de l’educació obligatòria i d’una realitat social extremadament complexa, però algunes experiències disperses aquí i allà ens demostren que és possible fer-ho millor. No només és possible sinó que és necessari.

Evidentment, l’escola (i hi incloc els instituts) no pot resoldre tota sola els greus problemes socials que patim. Però si hem d’esperar a abolir el capitalisme per resoldre-ho tot, temo que moltes generacions de joves continuaran patint a un institut on els docents també ho passaran entre malament i fatal. Malgrat les moltes i molt intenses satisfaccions que dona la docència, avui dia pot ser dur treballar en un institut de secundària, i en alguns instituts en concret, duríssim. Aquesta no és l’experiència professional que pot atreure talent i il·lusió, el que ens porta a un cercle viciós que només es pot trencar amb actuacions radicals i decidides.

D’altra banda, si pensem en l’alumnat, no ens podem sentir molt orgullosos del que els estem oferint. Si passem llista de qualsevol grup classe, la diversitat és tan gran que difícilment podrem etiquetar a cap subgrup d’alumnes de la mateixa manera. Si busquem fer classe per a “cervells normals”, no ens estarem adreçant a ningú. Aquesta expressió, “cervells normals”, la vaig llegir fa poc i em va causar molt de dolor. Amb aquestes idees no podem presentar-nos davant de l’alumnat sense que ens caigui la cara de vergonya.

Aleshores, què proposo?

1. Recursos estructurals perquè tots els joves puguin acabar la secundària obligatòria amb els seus amics, al seu barri, poble o entorn proper, i no hagin de desplaçar-se molt més lluny que la resta de companys per poder rebre una atenció diferent, o resignar-se a no rebre l’atenció enlloc. Els recursos materials i de personal ja els sabem, hem fet la llista moltes vegades (ràtios més baixes, estabilitat, més professionals d’orientació i atenció educativa, SIEI a cada centre, etc.), i no exclouen els recursos específics per aquells casos en què la gravetat de la situació – per motius mèdics o per les necessitats de l’alumne – no permetin l’atenció a l’entorn ordinari. També cal tenir present que, un cop acabada l’escolarització obligatòria, tothom ha de tenir alternatives ajustades a les seves capacitats, que l’ajudin a tenir la garantia d’una vida digna també com a persona adulta.

2. Formació, temps i professionalitat. Formació per saber com atendre l’alumnat i que tothom aprengui. Acompanyament als docents novells. Temps per reflexionar, per coordinar-se, per aprendre, per pensar, per planificar, per prendre decisions. Aquests són recursos immaterials, molt més difícils de gestionar, però són els que marcaran la diferència. Podríem abocar-hi molts diners i continuar fent exactament el mateix. No podem permetre, per exemple, que un alumne amb autisme pateixi perquè el docent no és capaç d’anticipar-li el que passarà. No podem permetre, tampoc, que a un alumne amb altes capacitats se li ofereixin tasques repetitives avorrides quan acaba abans i no tingui mai un estímul intel·lectual, o que a un jove amb una discapacitat intel·lectual lleugera se li ofereixin materials infantils i infantilitzadors sense adaptació als seus interessos i moment maduratiu. Les inèrcies no poden passar per davant de les necessitats de l’alumnat. No podem normalitzar actuar des de la precarietat professional.

3. Compromís amb un propòsit compartit, que recuperi el sentit d’una educació emancipadora, que surti d’aquest carril en què el moment històric ens ha situat i que ha convertit l’educació dels nostres infants i joves en una carrera competitiva i selectiva cap a l’ocupabilitat. Tots els adolescents haurien de poder formar part d’un grup d’iguals, ser acceptats i reconeguts, siguin quines siguin les seves dificultats, i aprendre a conviure en la diversitat, acompanyats d’uns adults amb les eines per fer de l’institut una experiència enriquidora i positiva per a tothom. El que passa a l’escola no és aliè al que està passant a tot el món, i tot i que hem de continuar exigint a les nostres institucions un canvi de rumb, també és necessari arribar a alguns acords socials per generar una força col·lectiva a favor de la inclusió. Això requerirà alguns canvis importants que hem d’estar en disposició d’entomar.

La inclusió no és un afegit a l’educació. La inclusió és el cor de l’educació i hauria de ser el principal propòsit de qualsevol institució educativa que pretengui anomenar-se “de servei públic”. No n’hi ha prou amb el compromís dels docents, cal un compromís social i la convicció que val la pena lluitar per aconseguir-ho. L’alternativa és resignar-nos a una societat individualista, indiferent al patiment de l’altre, permissiva amb la crueltat. Només cal escoltar algun dels nois i noies que hem abandonat pel camí, o les seves mares (gairebé sempre són les mares) per entendre el dolor que això causa, i el gran error que, com a societat, seria seguir com fins ara.

I és per tot això que em va semblar bona idea que tres docents escrivíssim un manifest i el compartíssim, recollint adhesions, per demostrar que no estem sols.

Imatge de capçalera de Aedrian Salazar.