Que estem en un punt insostenible i que necessitem molts més recursos és el discurs compartit per tota la comunitat educativa, docents i no docents. Tot i que portem molt de temps amb motius més que sobrats per aturar-nos i dir prou, ara s’han donat totes les condicions per fer que la ràbia acumulada hagi esclatat, s’hagin materialitzat amb força les protestes i sigui omnipresent aquesta sensació compartida a tots els claustres que ja no podem més, que fins aquí s’ha arribat. Seria estúpid no afegir-s’hi per fer més gran el clam, encara que la por a la instrumentalització partidista sempre hi sigui. Hem de ser capaços de fer insostenible la situació, fins a aconseguir allò que tots coincidim que és necessari: més inversió, més recursos, més mans. És el moment de posar en suspens les discrepàncies. O potser no?

La meva sensació és que aquesta legítima i necessària protesta per salvar una escola que està a l’UCI s’aprofita també per llençar per la borda algunes coses que fan nosa. Són gestos que denoten quina idea de la professió i del propòsit educatiu tenim, i que en algun moment caldrà posar sobre la taula amb claredat. A un extrem podem trobar no pocs docents que defensen que el seu únic paper és la instrucció, i això no es pot debatre brandant la llei perquè aquells que l’han de fer complir han quedat completament deslegitimats a ulls del col·lectiu.

Ara és el moment de la protesta, però després vindrà el moment de la reconstrucció, i crec que només podem comptar amb les nostres pròpies mans per fer-ho. Amb allò que puguem aconseguir – i que tant de bo sigui suficient per canviar alguna cosa – hem de pensar molt bé què volem fer. Quins fòrums tenim per parlar-ne, per posar-nos d’acord, per actuar? Cap a on volem anar?

En algun moment, amb més calma, necessitarem poder-nos fer les preguntes importants i disposar dels espais, la voluntat i les eines per construir les respostes.

Imatge de capçalera de Peter Herrmann.