Hi ha una part dels docents que, amb matisos, pensen que la seva feina és educar tot l’alumnat i creuen que la seva tasca va molt més enllà de la part purament acadèmica. Aquests docents discreparan, o no, sobre la metodologia, els recursos necessaris, la millor organització… I, segurament, estaran esgotats d’intentar tirar endavant el que creuen que és la seva feina en un entorn advers des de tots els fronts.
Una altra part dels docents, en canvi, pensen que han de transmetre uns coneixements a aquell alumnat que és capaç d’adaptar-se a unes condicions d’ensenyament-aprenentatge determinades, i que la resta, són “clients” d’altres perfils professionals, més preparats (i disposats) que ells per tractar amb els exclosos. Les condicions estructurals del sistema educatiu –herència d’un context passat i d’una determinada manera d’entendre l’educació i els drets de les persones– són vistes per aquest grup de docents pràcticament com una llei natural. Es neguen a posar en qüestió la seva adequació al context actual i atribueixen qualsevol fracàs del sistema educatiu al fet d’haver qüestionat mínimament un model que consideren que havia funcionat. Hi ha poca discrepància aquí sobre metodologies i canvis organitzatius, no se’n parla, no interessa, parlar-ne és «pedagogisme». En canvi, hi ha un acord sòlid sobre la necessitat de millorar les condicions laborals, acompanyada d’una exigència total de respecte a la llibertat de càtedra.
Semblaria, per la descripció, que el segon perfil només afecta els docents de secundària, però no és així. Cert que de llibertat de càtedra només parlen uns, però a tots els nivells es pot tenir una certa idea d’individualisme, de “fer allò que a mi em sembla millor” sense haver de canviar ni una coma independentment del context o del projecte educatiu del centre. Fins aquí semblaria un problema d’identitat professional: com em veig jo i quina crec que és la meva tasca. I això no és una qüestió tècnica – què funciona? – sinó ètica i política: quin paper té la meva professió i quins drets he de garantir amb la meva feina. Però el problema és molt més gros, perquè aquesta discrepància entre docents no és l’origen del problema, sinó una conseqüència.
En primer lloc, no només els docents no tenen un propòsit compartit. No hi ha un consens social sobre el propòsit de l’educació. Tampoc des de les institucions, malgrat els discursos oficials, es té clar quin és el propòsit. O, si es té clar, s’actua de manera erràtica i incoherent, destinant recursos insuficients o equivocats, i perpetuant inèrcies que no corresponen al discurs ni a la llei al servei de la qual se suposa que treballen.
En segon lloc, i segurament a conseqüència del punt anterior, no importa quina identitat professional tinguis com a docent: el sistema t’acabarà desgastant profundament. Si creus que has d’educar tothom, et cremaràs intentant arribar a fer-ho sense recursos, sense formació, sense suport i amb part de l’entorn remant en contra de qualsevol cosa que intentis. Si, per contra, estàs convençut que tens una funció transmissiva, et trobaràs frustrat davant la complexitat de l’aula i la insuficiència de les teves propostes, i molt sovint n’atribuiràs el fracàs a factors externs.
Aniran tots dos perfils de la mà a reclamar recursos, però reclamaran recursos per a projectes educatius incompatibles. Mentre uns voldran eines per a poder atendre tothom, els altres voldran que a una part de l’alumnat l’atenguin altres. El resultat, però, serà el mateix per a tots dos grups (i per a tots els perfils entremig d’aquestes dues caricatures): docents esgotats, emocionalment saturats, buscant els petits oasis del sistema on poder sobreviure.
En definitiva, aquesta manca de consens sobre el propòsit, sumada a la total incapacitat de les institucions per marcar-se un horitzó raonable i treballar-hi amb el rumb posat al llarg termini, provoca que el desgavell sigui cada cop més gran. La responsabilitat de tot plegat està tan compartida a tants nivells que és difícil assenyalar res ni ningú. Tampoc serviria de gaire. A més, aquesta desorientació no és només fruit d’errors o d’inèrcies institucionals. També respon al fet que el poder econòmic, que acaba condicionant bona part de l’agenda política, no té un interès genuí en l’educació com a dret ni en el desenvolupament ple de les persones, sinó que tendeix a valorar-les sobretot com a consumidors i mà d’obra. Si és aquest poder qui acaba marcant les prioritats, és difícil esperar que el dret a l’educació ocupi el lloc que els discursos oficials li atribueixen.
L’educació no ho pot tot, estic cansada de llegir aquesta frase. Però el món educatiu hauria de ser un bastió de resistència davant un món que ofereix un horitzó tan fosc a la humanitat. Potser és demanar un impossible, però si les revoltes docents no prenen una mica més de volada, més enllà de les legítimes condicions laborals, no aconseguiran més que un alleujament temporal que ràpidament es fondrà davant la frustració d’una professió que a poc a poc va perdent sentit i d’uns professionals cada vegada amb menys autonomia, menys somnis, menys agència i menys reconeixement.
Hem de decidir cap a on volem anar.
Imatge de Antonio Feregrino