Una crònica de l’absurd

Aquest text està basat en fets reals.

Ha començat el curs. L’alumnat encara està de vacances, però als centres ja hi ha activitat. En un institut qualsevol de Catalunya, un docent pren notes durant una de les moltes reunions a què assistirà al llarg del curs. Any rere any, aquest docent viu una experiència recurrent de desencaix, un estranyament davant del sentit comú compartit pels seus companys. Les seves notes són, a estones, una crònica de l’absurd; a estones, una íntima lamentació. Avui escriu:  

Diari
2 setembre

Què ha passat? Els profes no tenien instruments per entendre el nou currículum, però han sentit pressió per assumir-lo. El que han fet és amotllar-lo a les seves maneres de fer de sempre. S’ha creat un monstre. Veure, per exemple, criteris de qualificació.

Han agafat el “cicle de l’aprenentatge”, que no entenien, i l’han interpretat en termes de qualificar la feina dels alumnes (és l’esquema real que entenen). Això ha donat lloc a monstruositats del tipus “això val tant, això altre val tant, hem de fer mitjanes”, etc., trossejant tot el nou currículum.

Em sembla millor la situació anterior, on el sentit comú tradicional estava clar i brillava, que no pas aquest monstre.

Així, un docent que té 200 alumnes, per cada “SA”, hauria d’endur-se fins a 4 activitats per “corregir”. Es convertiria en una màquina de posar notes. Quantes notes posaria?

Activitats inicials: màxim x% (normalment les activitats inicials no s’avaluen, però es deixa flexibilitat per alguna situació que ho requereixi).
Activitats de desenvolupament: mínim de y%
Activitats d’estructuració: màxim un z%
Activitats de síntesi: mínim de un_altre_nombre_aleatori%

Les reunions d’inici de curs són reunions de negociació de criteris de qualificació i concomitants. Quant val això? Quant allò? Com evitem que els alumnes es passin el joc massa fàcilment? Tornem a incloure la nota d’actitud? La podem posar sota competència ciutadana per evitar l’escull de la normativa. 

Mira, és un bon exemple de com funciona tot. L’entitat real és l’“actitud”, tothom entén què volem dir. Volem que continuï existint però sentim que la normativa ens ho prohibeix (no entenem per què, però inspecció ens ho ha dit: «Fa dos anys va venir l’inspector i ens va dir…»). Aleshores, el que podem fer és “posar-la” sota el nom de “competència ciutadana”.

«A les 8 no venien. El que vam fer va ser posar activitats avaluables a les 8. I després ja van començar a venir». Tothom l’aprova i ho celebra: «Quina bona idea! Molt bé! Ben trobat!» 

Hi ha una professora novella. Entén perfectament les converses d’aquesta reunió perquè comparteix el “sentit comú” que orquestra totes les intervencions.Aquest sentit comú és una de les coses més poderoses que he vist mai. Robust, massiu, eficaç i tanmateix lleuger i quasi invisible, com un hàbil ocell solcant l’aire.

Tot això que estic vivint només m’interessa com a antropòleg//sociòleg crític. Només des d’aquest ull ho veig suportable. I diria, fins i tot, interessant si no em toqués formar part d’aquesta tripulació absurda.

És bastant divertit observar com funcionen aquests dos llenguatges. El llenguatge real dels professors, el que fan servir per entendre la realitat i organitzar els seus actes, i el llenguatge postís del currículum. Els docents intenten cobrir el primer amb el segon, però com que és un llenguatge postís mai fa bé la seva funció i constantment es revela el llenguatge real (actitud, notes, feina, etc.).

Seria una gran comèdia si no fos que tenim entre mans les vides i intel·ligències de tants joves.

Imagina un telefèric. És inici de temporada. El jefe reuneix tots els treballadors per traslladar-los instruccions: «tu estaràs aquí, tu allà, heu de vigilar els que volen colar-se, els que no presentin tiquet, hi ha alguns clients que pretenen tenir descompte que finalment no tenen», etc. Un cop han rebut totes les instruccions i aclarit dubtes sobre com aplicar la normativa, es dirigeixen als seus llocs de feina.

Les reunions d’inici de curs d’un centre “educatiu” són exactament així. Només parlem d’això.

Les assignatures són concebudes com a jocs d’Humor Amarillo. Ha de ser prou difícil, amb obstacles que s’interposen, i hi ha d’haver unes normes sobre com passar-se el joc.

Acaba d’escriure, la reunió ha acabat, s’aixeca intentant mantenir la ficció de “formar part”. Es pregunta si algú més fa, també en secret, un registre de la desesperació. Pensant en els lectors que mai tindrà, afegeix mentalment: «Us juro que escriure és l’única cosa que m’ha permès sobreviure en aquesta última dècada ofegat en instituts-fàbrica». 


Subscriu-te a Quadern d’idees

Vols rebre les novetats al teu correu electrònic?

Descobriu-ne més des de Quadern d'idees

Subscribe now to keep reading and get access to the full archive.

Continua llegint